Ruta Bach - abril 2019

Ruta Bach: crònica del viatge iniciàtic d’un musicòleg amateur

Parafrasejant, pel que fa a aquest títol, al meu homònim Gerard (Dürrell) faig un relat personal del que ha sigut un viatge fascinant per la Turíngia i Saxònia alemanya resseguint les petjades d’un dels músics més rellevants de tots els temps: Johann Sebastian Bach.
 

L’organització tècnica a càrrec de Baraka viatges, que aquest any celebra el 10é. Viatge d’aquesta ruta i el guiatge musical a càrrec del prestigiós musicòleg Joan Vives que, a base de dades i més dades i un entusiasme sense límits per la música en general i de forma molt particular per la figura de Bach, ens va mantenir bocabadats durant tot el viatge.

Unes notes prèvies:

En aquest viatge ens traslladem a l’Europa del segle XVIII. Trobem constantment dos personatges: Bach i Luter.

Bach, és el que motiva el nostre viatge. Bach neix a Turíngia i la seva obra és producte del seu esperit religiós luterà i d’un cervell prodigiós pel que fa a la música. Bona part de la seva obra està produïda en aquest entorn. Turíngia és també la terra de Luter, però aquest va viure en el segle XV-XVI, es a dir, no van coincidir en el temps, però també l’obra de Luter va ser molt important en la construcció d’una Europa més moderna, més ajustada al que en aquell temps propugnava l’acomodada església de Roma que havia perdut algunes de les essències històriques del cristianisme. Aquests dos homes els anirem trobant en tot el viatge, així com els músics i intel·lectuals més rellevants de l’Europa d’aquells temps i en alguns casos, de tots els temps.

El nostre recorregut resseguirà un territori relativament petit: Turíngia i Saxònia, tota vegada que Bach no va ser un home gaire viatger, encara que en el transcurs de la seva vida va anar canviat de lloc de residència moltes vegades degut a la pròpia necessitat de guanyar-se la vida i tenir cura de la seva copiosa família. Aquests dos estats federals, històricament i amb referència als darrers temps, van formar part de l’Alemanya oriental, amb tot el que suposà aquesta pertinença. Així i tot els efectes d’haver format part de la RDA s’han anat dissolent, de forma i manera que als nostres ulls, avui, ja no sembla

que hi hagi gaires diferències entres les ciutats orientals i les occidentals alemanyes. La caiguda del mur de Berlin va ser el 1989 i la reunificació d’Alemanya el 1990. Des de llavors els alemanys occidentals han destinat molts diners a fer possible que la unificació fos el més completa possible, en el sentit de posar al dia les infraestructures, les fàbriques i el comerç de l’antiga RDA. En tot cas i encara que és una cosa ben sabuda, els semàfors t’indiquen que estàs a l’antigua RDA pels ninotets de color verd o vermell dels semàfors.

Pel que fa al nivell de vida, als residents de Barcelona ens semblen molt favorables —preus més barats— que no pas els dels nostres llocs d’origen. I tampoc es veuen ciutats grises i tristes com en èpoques relativament recents havien sigut. Dinar o sopar per 20 euros és possible. Un únic plat, molt complert, i una cervesa no superaven aquesta quantitat.

Constatem que les autopistes no són de pagament i que la benzina súper va a 1,45 € i la dièsel a 1,23 €.
I una altra cosa. Tenim la sorpresa que el clima d’aquests dies no és el que toca. Tots els dies hem tingut un temps esplèndid: sol, al matí una mica de fred i al migdia una temperatura molt agradable. Ni una gota de pluja. Això ens ha permès passejar per tot arreu sense problemes. El nostre grup està format per 50 persones, més els tres acompanyants qualificats que ens informaran i ens ajudaran durant tot el camí. Tot i el relativament gran grup del que formem part, no ha suposat cap problema. Tots plegats hem sigut conscients de que en aquests casos cal extremar el comportament responsable i l’ajuda inestimable del “pinganillo” ha ajudat a seguir sense problema les explicacions..

El viatge

Dia 15 d’abril

Barcelona – Frankfurt – Eisenach

Sortida de Barcelona de bon matí, tal com recomana Guardiola. A les 9 ja estem a Frankfurt. Agafem l’autobús que ens acompanyarà tot el viatge amb la seva conductora: la Bigi (o un nom semblant que no sé com s’escriu), una dona competent i que sempre té la

rialla a la boca. De Frankfurt no veiem res. De lluny contemplem l’skyline. Els grans edificis, del BCE que com tenen la màquina de fer bitllets, tenen un magnífic edifici. Altres edificis de bancs i grans companyies. Fins a Eisenach ens queden uns 200 quilòmetres, que ens serveixen per començar a familiaritzar-nos amb el paisatge, bàsicament planúries, cultivades per sembrats, alguns d’ells de colza que comença a florir, i arbres. Molts d’ells amb una flor blanca que ens fa sospitar que es tracta de cirerers.

A mig camí parem en un restaurant de carretera per fer un àpat. Ens estrenem amb l’schnitzel (que no serà el darrer), el fan de porc i de vedella, i em sembla que prioritàriament te’l serveixen de porc. Una bier, i a córrer.

Bachhaus

Continuem la ruta, alguna plantació de llúpol, molts molins de vent i alguna planta de plaques solars. En arribar a Eisenach prenem possessió de l’hotel Glockenhof, i ràpidament anem a veure la Bachhaus, una casa medieval de més de 600 anys d’antiguitat. Ara és el museu de Bach, un dels més grans del món dedicat a Bach, amb una àmplia col·lecció de partitures i instruments musicals. De fet Bach no va néixer en aquesta casa, ni en la que dona al jardí del darrere, on van viure els seus pares. Durant molt temps es va considerar

que aquesta casa fou la casa natal de Bach, però no va ser així, en realitat ell va néixer en una altra casa, en el número 4 d’un carrer proper a la Bachhaus. A dins la Bachhaus veiem instruments de l’època, bàsicament l’orgue positiu (de reduïdes dimensions que no estava concebut per ser traslladat d’un lloc a un altre com era el cas de l’orgue portàtil i acostumava a tenir un sol teclat), clavicèmbals, i altres instruments de corda, així com un curiós instrument de cilindres de vidre que respon al so que s’obté de gots de vidre amb diferents nivells d’aigua. També quantitat de partitures originals o còpies molt interessants pels estudiosos.

Anem a veure la Georgenkirche, on trobem connexions amb Luter, que va ser un dels nens del cor, i més tard

(1521) va tornar per fer un sermó en aquesta església que es va transformar en protestant. Bach hi fou batejat el 23 de març de 1685 i on alguns membres de la seva família van tocar l’orgue.

Altres coses d’interès son el púlpit daurat, i el Sant Jordi matant el drac, com correspon a l’església que porta el seu nom.

Aquí vam sentir el nom dels

reformadors. Jan Hus, que va ser cremat a Praga per voler fer una reforma de l’església catòlica i que cent anys abans de Luter va pronosticar que la Reforma triomfaria.

També aquí vam sentir el primer orgue del viatge, un orgue que la seva caixa data de 1719.

Ens allotgem a l’hotel Glockenhof on sopem. Correcte i bo. Hi ha un menú sobre la taula però en realitat es tracta d’un “self service” on tothom podem triar el que més ens agradi.

Dia 16 d’abril

Eisenach – Mühlhausen –  Arnstadt – Dorheim – Weimar

Avui toca una visita emblemàtica: el castell de Wartburg, ben a prop de Eisenach. Ens hi acostem amb autobús i fem la darrera etapa d’aproximació a peu, pujant per un camí que s’endinsa per un bosc d’arbres que no acabem de saber ben bé quina mena d’arbres son. Si es tracta de faigs o bé alguna altra classe. No tenen fulla i com l’interès del viatge és musical, aquesta especialitat no la toquen. En tot cas sí que aquests boscos, com veurem després també el castell, tenen relació amb la inspiració del Tannhäuser de Wagner.

El castell fou construït el 1067 pel landgrave (una espècie de príncep) Lluís el saltador -Ludwig der Springer- que suposadament va salvar la pell saltant des d’una torre del castell. Segueix una explicació sobre la ubicació del castell en aquest punt, on es va fer transportar terra de les seves propietats fins al turó que ara ocupa per poder dir que estava construït sobre la seva propietat. Mai va arribar a ser un castell de defensa, no hi havien hagut guerres ni assetjaments. Més aviat va ser la seu dels prínceps de Turíngia i un centre de cultura cortesana, on s’organitzaven concursos de trobadors, on el perdedor sembla que s’hi jugava la pell. Aquest tema va ser tractat en el Tannhäuser. De fet, el castell ha sofert nombroses reconstruccions i ampliacions, tot i que en la visita sembla una unitat constructiva més o menys homogènia.

Visitem algunes de les sales del palau. La sala d’Isabel d’Hongria, una sala molt bonica, decorada amb mosaics bizantins. La sala dels cavallers, la sala dels trobadors, la magnífica sala de recepció dels prínceps, la cambra on va treballar Luter durant uns mesos, i altres.

Isabel d’Hongria fou enviada per la seva mare a Wartburg per rebre educació com a futura consort de Lluís IV de Turíngia. Va ser coneguda per les seves obres de caritat, de vegades fins i tot a esquenes del seu marit com explica la tradició que una vegada duia uns pans per a pobres i quan Lluís IV la va veure li va preguntar què duia  embolicat. La resposta fou: roses, i quan va ensenyar el que duia, va veure com efectivament eren roses. Quan va morir el seu marit segurament en alguna ràtzia per les Creuades, cosa que en aquells temps estava de moda i els cavallers cristians s’ho passaven pipa, va ser canonitzada per l’església. Prèviament havia renunciat a la corona.

Existeix en aquest castell unes sales on Luter, quan ja fugia de la persecució i excomunicació del papa Lleó X dels catòlics (el Papa i l’emperador Carles V) s’hi va refugiar sota un nom fictici —Junker Jörg, o cavaller Jordi—. En aquest castell en sis setmanes va traduir el Nou Testament a l’alemany.

Altres personatges il·lustres van residir en aquest castell, com Goethe. I també l’any 1817 es van reunir uns 450 estudiants membres de les fraternitats alemanyes per celebrar la victòria alemanya sobre Napoleó..

Durant segles aquest castell ha sigut un lloc de peregrinació dels alemanys, per la seva significació en la història d’Alemanya. L’any 1999 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Castell de Wartburg

Acabada la visita re-emprenem el nostre viatge fins a Mühlhausen, ciutat on Bach va ser organista de l’església de la Kirche Divi Blasi entre 1707-1708. No va estar molt de temps a aquesta ciutat, tot i que li van reconèixer els seus profunds coneixements musicals. Això no obstant sí li van encarregar la reconstrucció del vell orgue manual, en molt mal estat. Quan va marxar de Mühlhausen, el va substituir com a organista el seu cosí Johann Friedrich Bach i ben segur que Bach devia retornar a aquesta ciutat quan la inauguració del nou orgue el 1709.

Continuem cap a la ciutat d’Arnstadt on visitem el museu històric on es conserva el teclat original de l’orgue que tocava Bach. Allí podem veure de ben a prop tot tipus d’orgues, els botons per aconseguir diferents sons d’instruments, partitures moltes d’elles inintel·ligibles. Museu petit però interessant. Continuem la visita donant un volt per la ciutat. Passem davant l’escultura d’un organista —Bach— que sembla que estigui mig estirat damunt de la cadira. Ens aclareixen que aquesta es la posició d’un organista que ha de tocar amb mans i peus.

Anem a veure la Bachkirche. Una església amb una teulada diferent, com a punxeguda que no en te l’aparença d’església des de fora. La primitiva església es va cremar i es va construir la Neue Kirche, que finalment rep el nom de Bachkirche. Aquí ens van fer un petit concert amb dues peces de Bach i potser Teleman o algú altre que no recordo, però tocades amb orgues diferents. El vell i el nou orgue perquè apreciéssim la diferència entre un i l’altre quan a possibilitats.

El  17 d’octubre de 1707 es casa amb la seva cosina segona Maria Bárbara, amb qui va tenir set fills. Es van casar al poble de Dorheim proper a Arnstad, on visitem l’església i sentim l’explicació del pastor que té unes ganes enormes d’explicar coses. El nostre traductor —un company de viatge— opta per la traducció i simplificació ràpida; així i tot ens hi estem una bona estona. A fora, al jardí, hi ha un bust de la Maria Bàrbara amb la data de casament. L’església i el jardí i cementiri estan sota l’administració d’un grup d’amics de Bach que no volen deixar caure aquesta església pel record a Bach.

Sembla ser que Bach va demanar tocar ell mateix en el dia del seu casament, cosa que li van denegar. Així doncs va demanar que ho fes a Mendelsshon, Telemann o algú altre músic que no recordo amb qui més o menys tenia amistat.

I ara sí, directes cap a Weimar al hotel Dorint on soparem i estarem dues nits. L’hotel molt cèntric i al costat d’un magnífic parc.

Dia 17 d’abril

Weimar

Mentre esperem que sigui l’hora de sortida per fer la visita als llocs d’interès musical de Weimar entrem al parc del riu Ilm, entre grans arbres i donem un petit tomb ja que en realitat és un parc força extens. Algunes escultures com el “Diàleg entre cultures”, dues cadires enfrontades on hi ha uns escrits d’un tal Hafis, que sembla es refereix a un poeta persa de Xiraz (1325-1390) amb una vida plena de misteris i llegendes, i uns escrits de Goethe; podríem dir converses entre orient i occident. Trobem també unes ruïnes aparentment d’una església del que només en queda això, unes ruïnes romàntiques, tal com hem vist amb molts gravats de l’època. Unes fulles gebrades perquè, tot i el bon temps, sembla que a la nit fa fresca, i ja anem a reunir-nos amb el grup per començar la visita de Weimar a peu.

Weimar és una ciutat de 65 mil habitants i fou un dels grans centres culturals d’Europa. Va acollir genis com Bach, Goethe, Schiller i Herder.

Teatre Nacional on va tenir lloc l'Assemblea Constituent

La República de Weimar va tenir lloc a Alemanya des del final de la Primera Guerra Mundial fins a l’arribada de Hitler. I des de 1945 ja forma part de la República Democràtica Alemanya. Porta el nom de Weimar perquè va ser en aquesta ciutat on va tenir lloc l’Assemblea Constituent en l’any 1919 que es signà en el Teatre Nacional. Fou un període de gran inestabilitat degut als molts partits al Parlament, la presència de grups paramilitars al carrer i les dures condicions del Tractat de Versalles, que van mantenir la població en una hiperinflació brutal que portà a la pobresa a molts dels seus habitants. Això no obstant la capital va seguir sent Berlín. En tot cas aquesta Constitució de Weimar fou la primera Constitució democràtica alemanya i en el seu contingut apareixien fortes mesures de protecció social.

En temps de la Segona Guerra Mundial hi va haver un camp de concentració ben a prop de la ciutat, el camp de Buchewald que, com tants altres, fou alliberat al final de la guerra l’any 1945.

La Weimer clàssica —centre de la ciutat— va ser declarada Patrimoni de la Humanitat i essencialment està formada per una sèrie d’edificacions: el Deutsches Natriuonaltheatre, el Gran Palau, la biblioteca de Weimar (Anna Amàlia), i molts d’altres indrets com el mateix Ajuntament, on hi ha unes campanes de ceràmica amb un so més aviat apagat.

Weimar va ser el centre del moviment Bauhaus, del que recentment (fa uns mesos) han inaugurat un nou edifici.

 

Tornem doncs al recorregut d’avui. Sortim de l’hotel i ben aviat trobem una estàtua de Bach. No massa lluny, un bust de Puskin, més endavant una placa on diu “l’escriptor Hans-Cristian Andersen es va quedar diverses vegades a partir de 1844”. Més endavant una altra placa que ens diu:
“Aquí hi havia la casa de la riera de Johann Sebastian Bach des de 1708-1717.
Friedmann Bach va néixer aquí el 22 de novembre de 1710. Philiph Emanuel Bach el 8 de març de 1714”.

Veiem l’entrada de la biblioteca, la cèlebre Anna Amàlia, en la que no hi caben gaires visitants. Resulta difícil la visita i passem de llarg. En una casa al davant ens parlen del Ginko bilova, un arbre i una planta que no sé quins importants efectes té. Un altre bust: “Bach a Weimar 1703, 1708-1717”.
Veiem el Teatre Nacional, lloc on es va signar la Constitució de Weimar i es va proclamar la República, que va durar només un any.
No sé com anem a parar a la Plaça del mercat de l’Ajuntament—, on tornarem poc després per menjar el “deliciós bratswurst” que et serveixen embolicat en un panet on surt per banda i banda un obscè tros de botifarra. Total 2,5 €. Seguim per visitar el que ens deixin del Palau de Weimar, el dels Grans Ducs. Està en restauració per la qual cosa només veiem una ala, tota vegada que va sofrir diversos incendis. En aquest palau Bach va estrenar varies obres. També hi van treballar Goethe, Herder, Schiller. I a Weimar hi van viure Luter, Nietzche, Shopenhauer, Liszt.

Ens acostem a un cementiri on hi ha enterrada Christiane von Goethe (Christiana Vulpius), la segona dona de Goethe que morí el 6 de juny de 1816.

Goethe li va dedicar aquests versos escrits damunt la làpida en una traducció casolana:

proveu oh sol en va
brillar a través dels foscos núvols
el conjunt guanya la meva vida
és plorar la seva pèrdua

Entrem a la Herderkirche —dedicada a Herder, teòleg i predicador—. Gardiner (historiador de Bach) suggereix que Bach tocava cantates en aquesta església, i dos dels seus fills foren batejats en aquesta església.
En el moment d’entrar hi havia un tècnic que afinava el clave. Acostumava a haver-hi un quadre de Cranach el vell i que va acabar el Cranach fill, pintors que alguns hem descobert en aquest viatge. Ara només hi ha una reproducció.

Edifici Bauhaus

Tornem cap al centre passant pel parc. Veiem novament les ruïnes que efectivament eren d’una església a la que una bomba va deixar en aquest estat. Veiem de lluny la casa de Goethe al parc, i ja prop de la sortida un cementiri on hi ha enterrats bàsicament soldats de la segona guerra mundial, la majoria soldats de l’exèrcit soviètic que van ser els que van alliberar aquesta zona.

Abans de sortir visitem la casa de Liszt. Una casa on es veu que Liszt anava els estius. Hi havia les cambres, el lloc on rebia els estudiants, i instruments, partitures i altres petits objectes de l’època.

Tal com teníem previst anem a dinar a baser del bratswurst i després anem a fer les postres en una pastisseria per tastar l’apfelstrudel recomanat pel guia.

Tenim la tarda lliure i anem a veure el nou museu de la Bauhaus. Un edifici modern, espectacular, amb un interior que sembla més per especialistes i no per a curiosos com nosaltres. Interessant, més perquè l’han inaugurat molt recentment. Una vista ràpida i cap a veure alguna altra cosa que com és la nostra intenció la Casa Goethe. Tancaven a les 6 de la tarda, però a les quatre i poc més la taquillera, una autèntica germànica, ens va dir que tomorrow amb una cara que no admetia rèpliques, que avui ja no hi ha tiquets. Incredulitat. Surt gent de la visita, no sembla pas congestionat el museu, però es veu que hi ha un topall per a la venda diària d’entrades. Encara queda algun costum de l’antiga RDA.

No podent visitar la Casa Goete, intentem la Casa Schiller. Aquí podem entrar, tot i que van intentar dissuadir-nos dient que no hi havia els aparells d’audio-guia disponibles. Una casa on vivia i treballava l’escriptor i la seva família. Son conegudes les seves obres de “Guillem Tell”, “Sobre l’educació i l’estètica humana”, “Don Carles” i moltes altres. Quan morí en 1805 Goethe s’endugué el crani de Schiller en aquells moments dipositat a la biblioteca Anna Amàlia. Cal recordar que Goethe era un símbol, un heroi, que podia fer el que li donava la gana. Més tard, en descobrir-se, es va traslladar el crani al cementiri junt a la resta de despulles.

Ha estat un dia complert i tornem cap a l’hotel.

Dia 18 d’abril

Weimar – Kötten – Leipzig

Ens acomiadem de Weimar i marxem cap a Köthen. Aquesta és una ciutat petita de 25/30 mil habitants. Nosaltres hi parem perquè forma part de la ruta Bach, però obviem —i no es veu cap rastre— que darrerament hi ha hagut concentracions nazis en aquesta ciutat. No és pas cap retret a la ciutat. Nosaltres, a Barcelona, tenim un espai —plaça Artós— escollida per l’ultra-dreta per concentrar-se abans de fer malifetes pels carrers cridant com a bojos, trencant vidres i amenaçant els vianants. Per tant, res a dir.

Visitem el Palau de Köthen on Bach va treballar des de 1717 a 1723 com a kapellmeisterfor (director de música de cambra) del príncep Leopold von Anhalt-Köthen. Aquí va compondre les Concerts de Brandemburg. El Palau està en restauració i hem vist algunes estances d’una ala. També un petit museu amb un quadre d’una Santa Cena on hi ha també Luter a més dels apòstols. Els que sabien de música van poder provar un clave i interpretar algunes peces.

Va ser en aquesta ciutat on va morir la seva esposa Maria Bàrbara mentre ell estava de viatge. Al cap de poc temps —1721— Bach es tornà a casar amb Anna Magdalena Wicke, d’una família de músics i cantant.

Amb Maria Bàrbara va tenir set fills i amb la segona esposa 11 més. La meitat va sobreviure els cinc primers anys de vida.

En aquest petit museu dintre les instal·lacions del Palau, vam poder veure la preciosa sala de concerts, que estava en restauració i només des de la porta vam poder donar un col d’ull (vull dir fotografiar).

assistència a la missa

I abans de marxar cap a Leipzig, veiem l’església de St. Jakobsgemeine i Santa Agnés, on si no recordo malament, vam veure a la cripta les tombes dels personatges importants d'aquella època..

Arribem al nostre hotel el Füstenhof a Leipzig.

Però no hem acabat la feina. Primer tenim una conferència de preparació del concert a les 5 de la tarda, i després el concert a la Thomaskirche: La Passió segons Sant Joan.

La veritat és que les explicacions sobre aquesta obra no son gens ocioses. Aquesta obra s’ajusta als evangelis segons Sant Joan. Les àries son com una reflexió interna plena de consistència. Uns recitatius plens de dramatisme. El cor és molt important i sembla reafirmar alguns punts del text. Acaba l’obra amb una coral que és la veu del poble. Segur que aquest resum no és gaire encertat, però és el que recordo.

Així doncs, ja perpetrats amb uns coneixements bàsics, anem a mudar-nos una mica —no cal anar de 21 botó—, a anem cap a la Tormaskirche a les set de la tarda. L’agència havia concertat amb els responsables de la Tomaskirche que ens deixarien passar per la porta del costat. No hauríem de fer cua i tindríem possibilitat de escollir millors llocs. També ens van explicar que qui manava, era un pastor una mica mal carat —per dir-ho de forma suau—. Total que després de fer una bona estona de cua per la porta lateral, el pastor esmentat ens diu que anem a formar com tots els altres. No ha sigut cap drama perquè dins l’església els bancs, com és normal miren cap a l’altar, i els músics i el cor estaven situats en el balcó de l’òrgan. És a dir, al darrere. Per tant es tractava de sentir la música més que no pas veure els músics i cantaires. Què hi farem! Val a dir que la sonoritat de l’església és fantàstica i des dels llocs en que vam estar situats, vam sentir amb tota fidelitat l’obra.

Alguns musicòlegs, com el qui escriu aquestes notes, se li escapa el pensament mentre sent la música, sempre dins de l’entorn del que està escoltant.

El jutge digué: I què és, la veritat?

El jutge sortí a fora, i digué als jueus:

-       Jo no trobo res per a poder-los inculpar. Voleu que els deixi lliures?
(referint-se als presos polítics).

El poble i la premsa de la caverna digué:

-       Aquest no! Volem lliures a Casado, i Rivera (els dos lladres)

-       Aquí teniu el vostres reis (els presos polítics).

-       Crucifica’ls! (criden Arrimadas, Cayetana, Abascal,...)

Son petites digressions de qui no pot controlar el pensament. Però immediatament retornem a l’obra que descriu el moment en que Crist és pres, vilipendiat i crucificat. No és cap cosa per fer-ne broma i s’inscriu en un concert d’una profunda religiositat, de tal manera que al final, es fa un silenci que dura molts minuts. Ningú es mou de la cadira, fins que davant d’un senyal —em va semblar que uns llums s’obrien—, llavors els assistents esclatem en uns calorosos i prolongats aplaudiments, molt sentits per estar en un concert, en la mateixa església on està enterrat Bach, i on va ser executada per primera vegada el divendres Sant de 1924 —avui els dijous Sant—.

Thomaskirche, la Passió segons St. Joan

Sortim al carrer. Veiem novament uns cirerers florits ben a prop de l’església, que filtre la llum de la lluna gairebé plena. Una nit fantàstica.

Anem a sopar en el primer lloc que trobem i després ja cap a l’hotel.

Dia 19 d’abril

Leipzig

Aquesta és una ciutat important per molts conceptes, on trobarem no solament a Bach, sinó també altres músics importants. Bach es traslladà a Leipzig quan el 1723 es van convocar unes oposicions per al càrrec de kantor a l’església de Sant Tomàs. Les va guanyar Teleman, un músic amb molt prestigi i un home infatigable amb una producció immensa (una quantitat incontable de cantates i moltes altres obres, potser en total tres mil o més, mentre Bach “només” en va compondre unes 1.300). Teleman va renunciar a la plaça i en unes les noves oposicions, entremig de grans dificultats per qüestions polítiques, va ser adjudicada a Bach, lloc que va mantenir fins a la seva mort.

Els deures de Bach com a kantor eren de dues menes: ensenyar els alumnes de la Thomasschule i compondre i dirigir la música a les esglésies de Sant Tomàs i Sant Nicolau. Les dificultats amb les autoritats quan a la realització del seu treball l’impulsà a demanar la protecció del rei de Saxònia, demanant el títol de compositor de la cort, un títol merament honorífic però que li proporcionà ampara enfront de les autoritats de Leipzig. Es pogué dedicar amb major llibertat a la composició i va assumir la direcció del Collegium Musicum. El càrrec l’obligà a treballar de valent, havia d’escriure sense parar per poder interpretar setmanalment una nova cantata que s’interpretava a les esglésies de Leipzig. Aquí Bach escriurà obres colossals com la Passió segons Sant Mateu (1727, 1a versió), la Passió segons Sant Joan o la Missa en si menor i nombroses obres per a teclat.

En vida va tenir molts reconeixements, així el rei de Polònia el 1736 el va nomenar el seu compositor de cort. A petició del comte de Kayserling, va escriure les Variacions de Goldberg, perquè al clavicordista Johann Gottlieb Goldbert, protegit de Kayserling, l’entretingués en les nits d’insomni. En els seus viatges i coneixences de prestigi va visitar a Frederic el Gran a Berlín el 1947.

Però les alegries de Bach estaven en la seva família, en primer lloc, la seva esposa Anna Magdalena, qui sentia verdadera adoració per ell. I els fills, que com sabem, van ser molts, per més que la meitat no van arribar als cinc anys.

Els seus darrers anys el va entristir el fet de una pèrdua gradual de la vista que, tot i un parell de doloroses operacions, no el van curar, ans al contrari, el van deixar cec. Sembla ser que en els moments finals de la seva vida va rebre un regal: va recuperar la visió. Però el dia 28 de juliol de 1750 moria a Leipzig. El dia 31 és enterrat al cementiri de la Johanniskirche i avui les seves restes reposen en la Thomaskirche. 

Feta l’explicació de la vida i mort de Bach a Leipzig, comencem de bon matí l’apropament a la ciutat en un passeig pels seus carrers i llocs emblemàtics. Ja pràcticament davant de l’hotel ens endinsem cap al centre i ben aviat descobrim les primeres referències de Wagner en aquesta ciutat, on va néixer el 1813. No venim a saludar a Wagner, però ja que ens hi trobem recordem algunes coses d’aquest músic genial. Va ser batejat a l’església de Sant Tomas, el seu pare morí quan tenia dos anys. La família es va traslladar a Dresden. Wagner torna a Leipzig el 1831 per estudiar música a la Universitat. Wagner fou un revolucionari, i a Leipzig va conèixer a Nietzche, es van fer molt amics. El 1872 va programar l’opera completa dels Anells dels Nibelungs. Ara, en la casa on va viure hi ha uns magatzems. Una placa en record: “Aquest punt és el lloc de naixement de Richard Wagner, 22 de maig de 1813, 13 de febrer de 1883”.

Seguim per apropar-nos a la zona de les Universitats i al que havia sigut el Collegium Musicum del que Bach havia sigut director. Avui no en queda res i ha estat substituït per edificacions modernes. Ara en l’espai on hi havia hagut una de les catedrals importants de la ciutat —Sankt Pauli— hi ha edificacions de les universitats, però al davant d’una gran plaça hi ha una façana que reprodueix el que havia sigut aquesta catedral. És només façana, però Leizpig ha volgut mantenir el record d’aquesta catedral ensorrada per les bombes en la darrera guerra mundial.

façana moderna de Sankt Paulí

Seguim passejant i coneixent el centre de Leipzig. Carrers ben concorreguts. La cafeteria Riquet, una de les més antigues d’Europa. Més endavant una edificació amb un lema inscrit a la façana: “Soli Deo Gloria”, el lema de Bach, que dona nom a una de les seves cantates, i  mostra la profunda religiositat de Bach, que cal recordar que era luterà.

Café Riquet

Veiem una placa que ens informa que en l’edifici anterior a l’actual hi havia viscut Clara Schuman 1819-1896. Més endavant una estàtua de Goethe. Més plaques commemoratives. Ara una que ens informa que en aquest lloc hi havia hagut una cafeteria de 1729 al 1743 on Bach feia concerts públics amb estudiants del Collegium Musicum.

Ens acostem a la Tomaskirche, amb el pas previ per la plaça dels cirerers florits, ara amb llum de dia. Preciós, encara que ja comencen a treure les fulles verdes. Entrem a Sant Tomàs per veure la tomba de Bach

Ens queda la visita al museu Bach a Leizpig. A banda dels consabuts objectes, teclats, partitures i altres coses ben interessants, hi ha un muntatge perquè els aspirants a directors d’orquestra puguin exhibir-se. Els més valents agafen la batuta i comencen a dirigir una orquestra electrònica, amb els diferents instruments posats al lloc on els correspon. Sembla que l’electrònica fa cas dels moviments del director i ens entretenim una bona estona.

La visita s’ha acabat i el guia ens deixa a que dediquem el temps a les nostres preferències, fins l’hora de nova trobada per assistir a un concert que no estava previst. És la Passió segons Markus. Sembla que no és pròpiament una obra tancada, sinó que sent una Passió no deixa de ser un collage, això sí, de música de Bach, la qual cosa és una garantia.

Abans del concert de la tarda aprofitem per visitar la Estació de Leipzig, És l’estació de trens més gran del món per superfície, té més de 80 mil metres quadrats (ho diu la Wikipedia). Té 19 andanes i 6 voltes d’acer i el 2008 tenia un trànsit de 120 mil passatgers diaris. És força espectacular tenint en compte que es va inaugurar el 1839.

El concert és a les 5 de la tarda i aquesta vegada és a Sant  Nicolau, i a l’altra catedral —Sant Tomàs— avui sí que fan la Passió segons Sant Mateu. És un concert amb el que no contàvem, per tant, ben contents. Aquesta església forma part de la recent història d’Alemanya perquè aquí va començar la revolució pacífica en aquest cas per la reunificació de les dues Alemanyes i per la caiguda del mur de Berlín. Eren les manifestacions dels dilluns amb milers de persones demanant la llibertat..

La Passió de Markus és també una música preciosa. Avui el concert és més curt que el d’ahir, tota vegada que els recitatius han optat per tirar pel dret i els ha llegit un lector que llegia tots els recitatius de la Passió.

Avui no hi  ha llocs reservats segons entrada. Cadascú se situa on vol o on pot. Alguns pugem fins al cor (al darrera de l’església, doncs els músics i el cor estan situats a l’altar). El so també resulta molt bo en aquesta església que, restaurada per dintre és prou bonica.

Com ja som experts, estàvem expectants què passaria en acabar l’obra. Doncs nosaltres quiets. Però algun turista o indígena es va avançar a aplaudir que  algú el va tallar de soca-rel. Avui no toca aplaudir, ni deixant passar una estona de silenci adequada. A tots nosaltres ens va agradar moltíssim aquesta prova de respecte. No cal aplaudir-ho tot. El silenci moltes vegades t’ajuda a adonar-te que estàs en alguna cosa excepcional, emocionalment, religiosament o com sigui.

plaça mercat amb ajuntament i lluna plena

Acabat el concert ens porten al sopar de comiat (a l’endemà ja marxem) i anem a un restaurant que hi ha a la plaça del mercat o del Ajuntament, que és el mateix restaurant que alguns ja el coneixíem perquè hi hem estat dinant. Demanem la darrera ampolla de riesling, que és força bo i cap a l’hotel a dormir.

Dia 20 d’abril

Leipzig - Barcelona

Tot s’acaba i el nostre viatge també, però encara ens queda alguna cosa per veure. Anem a la casa Mendelssohn.

Agafem carrers ara ja coneguts del centre de la ciutat. Ens desplacem cap a la zona de les Universitats i de l’òpera i arribem a la casa Mendelssohn. Una altra casa-museu plena de records, objectes, instruments i en aquest cas, també de quadres que pintava el mateix Mendelsshon i, que pel que vam veure pintava molt bé. Era un home polifacètic i tot ho feia bé.

La csas Mendelssohn

Mendelssohn pintor

direcció d'orquestra

En la seva biografia consta que Fèlix Mendelssohn era d’una família jueva i el seu pare era un banquer, que com a bon banquer va voler intervenir en la vida del seu fill i quan Fèlix va voler ser músic el pare el va portar davant d’un músic de confiança per saber si tenia qualitats suficients. En realitat Mendelssohn quin nom complert era Mendelssohn-Bartholdy, va ser un nen prodigi que tocava prou bé el piano i componia peces musicals als tres anys. Va néixer a Hamburg el 1809 i va morir molt jove el 1847 a Leipzig. Una de les obres més conegudes és la marxa nupcial, part de l’obra “El somni d’una nit d’estiu”.

El grup es dispersa i alguns fem una visita al museu de la Stasi —Museum in
der Runde Ecke, o “museu de la cantonada”— situat en l’edifici que va ser la seu dels Serveis de Seguretat o Stasi de la RDA a Leipzig.

Un gran edifici, rònec com correspon a l’esperit del temps pretèrits on es mostren escrits, fotografies, alguns objectes i s’explica quines eren les funcions de la Stasi. Simplificadament, fou l’equivalent a la KGB soviètica, fins i tot potser més cruel, més malvada, perquè no deixava de ser una còpia de l’original. Des de 1968 a 1972 la RDA va construir un búnker, a 30 quilòmetres de Leipzig, per protegir els líders de la Stasi d’un possible atac químic o biològic de la NATO.

Museum in der Ruder Ecke - Stasi

Dins l’edifici i recorrem estances, oficines, celes de presó, material d’informació, fotografies, escrits, el visitant es pot assabentar dels mètodes i de la història de la Stasi, un Servei de Seguretat que va arribar a tenir més de sis mil funcionaris.

Una final i pedagògica imatge del que va ser aquest servei secret que volia conèixer la vida i pensament dels seus ciutadans, és la pel·lícula “la vida dels altres”. Un drama històric que transcorre en el Berlin oriental, on el ciutadà deixa de ser persona. D’ell disposa l’estat per coaccionar-lo i controlar-lo.

En tot cas Leipzig va decidir conservar la memòria del que havia sigut aquells temps, que d’alguna forma queda plasmat en aquest propi museu.

Pel matí hem deixat les maletes a l’hotel i “algú” s’encarregarà de pujar-les a l’autocar. Per tant, anem al punt d’encontre: Davant de l’església de Sant Tomàs a les 4 de la tarda per anar directament a l’aeroport.

Adéu Bach!

Els nostres guies ens donen dues notícies, una de bona i una altra de dolenta. La dolenta és que s’ha anul·lat el nostre vol des de Leipzig a Hamburg. La bona és que han aconseguit que la Lufthansa ens assigni places des de Dresden a Hamburg, cosa que ens permet agafar l’enllaç fins a Barcelona. Jo volia conèixer Dresden, però només hem conegut l’aeroport.

Aeoroport de Dresden

Son coses que passen en els viatges i que resulten molt difícils de solucionar. Afortunadament l’agència ha sigut capaç de fer-ho. Fantàstic. Arribem a casa amb una mica de retard, però arribem. Ens quedava una darrera sorpresa: sembla que el personal de terra de Barcelona havia anunciat vaga a partir del dia següent. Nosaltres arribem a Barcelona, pocs minuts abans de les 12, ens afectarà a nosaltres? No! Arriben les maletes —han desconvocat la vaga— i finalitzem ben contents i satisfets d’aquest magnífic viatge.